La tranquil·litat de veure com s’amaga el Sol mentre sona una cançó qualsevol, trobar-se amb vells amics i conèixer-ne de nous, riure sense cap raó, gaudir sense límits, sense pensar a res més que el ara i assaborir cada glop d’uns dies que passen veloçment i al mateix temps intensament.
Vaig dir a una persona que escriuria sobre aquests dos dies que se m’han passat volant, però que han estat plens de grans moments, de persones entranyables i de felicitat sense frens. Cantant cançons improvisades, reinventant-ne d’altres, bevent, cantant, ballant, cridant, sense preocupacions, sense mesurar les hores, sumits en una boira d’amable confusió que ens duia a un altre univers.
Gràcies al destí per fer-nos viure i sobreviure a aquests dies que ens fan una mica més – encara que potser una mica menys – humans, que ens omplen el cap i el cor de records, alguns molt nítids i uns altres que donen lloc a la imaginació (què hi farem!), però tots ells preciosos; per donar-nos forces per enfrontar el que se’ns ve damunt (maleït gener…) i per fer-nos, això sí, més i més “nosaltres”.
Fotografia: Festivern; Text: Andrea Sànchez
