LES RATES

“¡Qué poco vale uno ya! Hasta las ratas se suben a ensuciar la azotea de los pensamientos.”

Miguel Hernández

Va començar fa quasi un any, el primer dia de curs. Sols una mil·lèsima de segon, un pessigolleig innocent a la boca de l’estómac, una carícia fugaç quasi imperceptible. Ni tan sols va aturar la mirada en mi. Simplement, va passar de llarg. Uns segons després, em vaig girar per veure si encara hi era, però havia desaparegut entre la gent que abarrotava el corredor. Fins i tot després que sonara la campana i tothom entrara en les aules per continuar les classes, jo seguia allí plantat, buscant-la en la buidor del passadís.

Vam tornar a trobar-nos dilluns següent. La vaig veure apropar-se, eixint del laboratori. Caminava tranquil·la i seriosa, amb els cabells obscurs acariciant els muscles i l’esquena, com una cascada. Les suaus corbes del seu cos, elegant i esvelt, es movien lleugeres d’ací cap allà, en un balanceig inconscient i captivador. La visió d’aquells llavis polposos i suculents era quasi obscena, les parpelles caient com a càmera lenta sobre els ulls negres i profunds. Vaig quedar-me-la mirant una estona. Mentre s’acostava, jo notava com tornava a sentir-ho, aquesta vegada no sols a la boca de l’estómac. Va anar pujant per l’esòfag fins a la gola i, quan els ulls d’atzabeja es van aturar en mi durant sols un instant, vaig notar que la sensació m’esclatava dins la boca i se’m va tallar la respiració. Una vegada més, va passar de llarg i jo vaig quedar-me quiet i en silenci, amb la boca seca i el cor bategant-me a mil per hora.

Cada setmana ens creuàvem. Dilluns rere dilluns, després de classe de Filosofia, l’esperava davant la font del corredor del tercer pis, al costat dels banys, i ella sortia del laboratori amb el seu cos de nimfa i els cabells ondejant gràcies a una brisa inexistent i els llavis vermells i suculents, inabastables. I llavors jo l’observava, quasi sense parpellejar i ella passejava la seua mirada per tot el corredor com en slow motion, i els seus ulls arribaven cap a on jo estava i passaven de llarg mentre ella seguia caminant fins desaparèixer.

Dos mesos després, el pessigolleig tímid del principi havia esdevingut un calfred cruel que em comprimia l’estómac i els pulmons i m’engarrotava les mandíbules. Des que la veia eixir al corredor fins que la perdia de vista entre la gent, notava com deu, vint, cinquanta, cent criatures em crivellaven els intestins amb les seues urpes diminutes i relliscaven per dins de cada vena i artèria del meu cos. Aturaven el meu cervell i s’introduïen en el meu cor, estrenyent-lo sense compassió cada vegada amb més força, feroces i grosseres. Els seus crits estridents ressonaven a cada instant més fort dins dels meus oïts i notava com els peus i les mans i el nas se’m gelaven de sobte i el clatell se’m cobria d’una fina capa de suor freda. I quan desapareixia, em quedava immòbil davant la font del corredor del tercer pis, al costat dels banys, esperant a que les petites bèsties es calmaren i tornaren al racó de la meua ànima del què havien sortit.

Vaig decidir observar-la des de més a prop, per poder apreciar millor cadascun dels detalls que el seu cos amagava. Per això m’acostava a la porta del laboratori i l’esperava allí, amb les fastigoses criatures mossegant-me la llengua i perforant-me els òrgans amb les urpes afilades. I quan sonava la campana, ella sortia i jo inspirava per captar la seua olor fresca i suau i la mirava mentre ella s’allunyava. Recorria cada mil·límetre d’aquella visió perfecta amb la mirada ansiosa i malaltissa i finalment la perdia de vista i gaudia d’aquell dolor grotesc que plenava cada cèl·lula del meu ésser.

Així van passar fins tres mesos i van arribar les vacances de Nadal. No vaig tornar a veure-la en tres setmanes i les rates van desaparèixer de sobte, igual que ella. Cada dilluns em sentia decaigut, desanimat i trobava a faltar aquella esgarrifosa sensació que em recorria des dels ossos fins les pestanyes i que m’havia acompanyat cada dilluns durant tot aquell temps. Però, els dies passaven lentament i inevitable. Gener s’acostava i jo aguardava nerviós i feliç aquell primer dilluns després de les festes.

Quan el dia per fi va arribar, jo estava més que preparat per a rebre dins de mi aquelles criatures fantàstiques i perverses que perforarien de nou cada racó de la meua ànima i tornarien a fer-me sentir viu. La vaig esperar al costat de la porta del laboratori amb un somriure estúpid als llavis i tremolant de felicitat. A poc a poc, notava de nou les urpes xicotetes acariciant-me l’estómac i pujant per l’esòfag. La campana va sonar per fi i ella va eixir, i jo vaig sentir com aquelles feres minúscules es multiplicaven per centenars, milers, milions. Tot era com sempre, la seua olor plenant-me els pulmons travessats per cent mil grapes punxegudes, la cascada obscura caient-li per l’esquena, les cames esveltes i fines caminant lentament pel corredor del tercer pis, cap a la font al costat dels banys. I llavors se’m va aturar la respiració i les bèsties van deixar de crivellar-me els intestins i el fetge i el cor em va deixar de bategar.

Els meus ulls, horroritzats, van veure com s’apropaven i ell l’agafava de la cintura i ella envoltava el seu coll amb els braços, mentre les seues cares s’acostaven lentament. No sé quant de temps va passar. Potser un o dos segons, potser mil hores, fins que els seus llavis es van fregar. I, en el moment en què allò va ocórrer i es van fondre en un petó terrible i diabòlic, vaig sentir com les rates atacaven de sobte totes alhora cada cèl·lula del meu ésser i, ara sí, transformaven en estelles els meus ossos i em feien dessagnar-me i m’esquinçaven per dins, arrapant-me feroçment la gola i estripant-me l’estómac i ennuvolant-me els sentits i perforant-me els timpans amb els seus crits despietats. Les feres s’obrien pas a través des dels intestins i em traspassaven els músculs i la pell i llavors desapareixien. Milions d’elles escapaven per la meua boca i per baix de les ungles i pels forats del nas, però quan eixien del meu cos es tornaven invisibles. I així van anar abandonant-me i em van deixar sol i buit, allí quiet, al costat del laboratori.

Des d’aquell dia, li done l’esquena quan note que s’apropa per tal de no mirar-la, tot i que sé que no em coneix i que mai arribarà a dirigir-me la paraula. De vegades, quan em despiste i la veig passar davant de mi, en la cafeteria o als corredors, em sembla que arribe a sentir el pessigolleig a l’estómac i em pregunte si dins de mi encara quedarà alguna de les bèsties que potser no va trobar l’eixida i des d’aquell dilluns de gener vaga sola i perduda, passejant les seues urpes insignificants pels meus ossos, de tant de tant.

 

Fotografia: Art Bromage; Text: Andrea Sànchez

Trobareu aquest relat al sisé número Gargots (click ací), la revista literària dels joves en valencià. Feu-li una ullada i animeu-vos a participar-hi! #siséGargot #Brossa

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s